Tots som discapacitats?

Avui a l'hora de seminari el mestre ens ha preguntat si ens hem sentit identificats amb el protagonista del llibre que ens hem llegit: Elogi de la feblesa.

Unes dèiem que sí, d'altres que no però les que responíem que afirmaven no sabíem explicar del tot bé el per què.
La pregunta més directa era: Creieu que tots som discapacitats?

Al principi d'aquesta pregunta cap de nosaltres havia sapigut entendre amb exactitud el que el nostre mestre volia fer-nos comprendre. Ens ha passat un vídeo i seguidament hem fet una reflexió, o almenys la meva ha sigut aquesta:

 No sempre fem els nostres actes amb seguretat ja que en algun moment de la nostre vida necessitem demanar ajuda a algú de confiança, proper a nosaltres. Vull dir, no som del tot autònoms, tenim una discapacitat cadascú dels éssers humans. Necessitem el suport d'algú per tal de sentir-nos segurs, complerts i poder anar progressant. 

Kyle Maynard

Raonaments

Per primera vegada escric en el blog i trobo interessant començar a parlar d'un dels fragments del llibre de seminari ja que m'ha cridat l'atenció. I diu així:

 Una vegada, amb la seva veu apagada i fent un esforç sobrehumà, em va adreçar un: <<¿coo estass?>>.

Encara avui em commou pensar que en Jerôme, paralitzat al fons del seu llit, s'inquietava per les meves més ínfimes preocupacions. Mai no em va sermonejar sobre el coratge, sobre la necessitat de tenir pensaments positius, com ho predica la literatura edificant, sinó que amb aquests simples mots, <<¿coo estass?>>, ho havia dit tot. El seu suport era total.

 Aquest fragment m'ha fet raonar. M'ha fet raonar per diversos motius.

Primerament, m'ha cridat l'atenció perquè actualment vivim en una societat molt egoista, on la gent només pensa en si mateixa, etiquetant a les persones sense conèixer-les. Una societat molt materialista, que només li importa el seu rànquing econòmic o si físicament és perfecte per tal de donar una bona impressió al públic i després ser qui no són. En canvi, en aquest fragment podem observar que aquestes persones que es troben en veritables desgràcies sense poder caminar, tenir paràlisis cerebrals, etc. són les persones més humils que podem trobar avui dia. On la seva prioritat és poder avançar i fer front a les seves dificultats i no un cotxe nou per tal de poder anar xulejant per la ciutat o als seus amics.

 Per altre banda, m'ha fet pensar que molts cops pensem que aquestes persones amb discapacitat no són capaces d'entendrens, d'escoltar-nos, però tot i que no ho demostrin hi són.